1.- Nebreda ens fa una exhibició de l’elasticitat de la seva pell amb dotze hams lligats en fil de pescar situats 6 en cada costat fen un recorregut de tot el tronc. Podem contemplar com en totes les fotografies que surt de cos sencer una de les seves característiques, nu i escanyolit amb la pell pegada al cos a conseqüència dels dejunis que ha anat sofrint. Es pot contemplar el treball de la il·luminació amb la forma dels seus ossos i el plec que creen els estiraments de pell.

 

 

2.-  És un autoretrat de l’etapa en blanc i negre. Utilitza la llum per ressaltar la laceració autoinfringida en el pit, la resta del enquadra esta a l’ombra. Treballa molt el fons i fa efectes, fent obres d’art de l’autotortura.

 

3.- Aquí Nebreda es cobreix la cara i el cos de cintura avall per que fixem tota l’atenció en el seu tronc ple de talls i sang, en el patiment del dia a dia però sense deixar en un costat el seu treball amb la il·luminació

 

4.- Observem els genitals de Nebreda segellat amb claus i una mena de pinces de ferro, ens vols mostrar clarament la seva abstinència sexual. Els genitals estan ben situats al mig, ja que es la part que vol remarcar, donant-li també més il·luminació.    

 

5.- Cobert dels seus propi fems Nebreda ens vol mostrar el fàstic del seu món, en el qual viu aïllat. En un fons fosc il·luminant la resta d’excrements.

 

6.- Dos dits de Nebreda que ens mostren un tall format per una ganiveta d’afaitar, uns dits recoberts de sang, il·luminant clarament al dit tallat i la ganiveta. Les ungles llargues ens donen una sensació encara més de terror.  La fotografia en blanc i negre ens mostra clarament que és de la seva primera etapa.

Bibliografia

 

Biblioteca Central de Xavier amorós

Carrer de l’escorxador, 1

Telèfon 977 010025

Reus

 

Pagines d’internet:

 

http://laemental.iespana.es/nebreda.html

 

http://mundoquelonio.blogspot.com/2007/03/david-nebreda.html

 

http://www.funversion.com/tendencias/reportajes/mapplethorpe.jsp

 

http://www.masdearte.com/item_artistas.cfm?noticiaID=7100

 

http://www.radiomontaje.com.ar/fotografos/homewitkin.htm

 

http://www.redaragon.com/agenda/fichaEvento.asp?id=37206

 

http://www.coleccionsanjorge.com.mx/pintura/pintores/joelpeterwitkin.html

 

http://multicom.com.ar/fotomundo/index.php?y=notas2&id=1113

 

http://www.photogravure.com/collection/searchResults.php?page=1&artist=Rejlander,%20Oscar%20G.

 

http://blogs.lexpress.fr/cafe-mode/2007/10/expo_courbet_au_grand_palais.html

Joel Peter Witkin i David Nebreda segueixen camins diferents que arriben a un mateix lloc.

Witkin sempre utilitza a altres persones i mai a si mateix, a més a més col·loca cadàvers per aconseguir explicitar el fàstic des de una perspectiva de estetització de lo sinistre, mentre que David Nebreda reflexa el fàstic com el masoquisme sobre un ésser viu, que és ell mateix i jugant simultàniament amb la estetitzasió i la explicació de lo sinistre en un treball des de la radicalitat de unes experiències contundents del fotògraf. La qüestió no es fotografiar amb finalitats forenses, cosa que pot fer qualsevol fotògraf amb suficient estómac , si no trobar  en aquestos cossos mutilats la posició, la llum i el sentit per generar bellesa a partir de la mort.

 

 

Els dos artistes han abordat el tema del doble, del malson, de la tragèdia, de la maldat i la bogeria, coneixen la tècnica necessària en la posada en escena de lo sinistre, que en el cas de Nebreda es explicita en nombroses ocasions per destacar els seus turments en autoagressions. Les seves imatges es plantegen com suïcidis no realitzats davant la camera, però un artista que regala autenticitat per els quatre costats. Ell mateix a ha anat coneixent a la fotografia de manera autodidacta al mateix temps que ha assaborit els estralls d’una malaltia radical.

 

 

Ambdós saben canalitzar allò que més els fascina o corromp en obres d’art amb una tècnica única i impressionant, que impacta a tothom que mira.

Pot ser que agradi o desagradi però tenen la seguretat de que només amb el simple fet de veure una de les seves obres aquella persona ja quedarà fascinada i farà comentari d’ella, sigui agradable o no, però s’hi parlarà, serà tema de debat.

Considero que són dos grans artistes que han sabut trobar allò que fa que la gent quedi realment bocabadada.

Han volgut mostrar a través de la camera el sofriment, ja sigui propi o aliè. Tan Nebreda com Witkin han tingut trastorns que els han portat a aquesta mentalitat, ja sigui una enfermetat o situacions viscudes en l’infantesa.

 

Tot i que el món de l’art té artistes reconeguts que expressen el horror i les pors com ara GOYA en la seva època fosca, Frida Kahlo... aquests fotògrafs provoquen rebuig  i polèmica sobre el seu art. El temps ens dirà si tenen un lloc en la historia de l’art o simplement son casos aïllats i minoritaris amb un valor exclusivament personal, sense cap transcendència en la evolució de la cultura .

El missatge de les seves obres és clar i impactant, potser revulsiu. Excavant dins les seves paranoies ens mostren els nostres propis mals sons. Cal dons preguntar-nos si el horror que ens produeixen es per allò que veiem o per allò que ens reflecteixen.   

Podem distingir a dos grans corrents en la fotografia artística:

 

1.    Els fotògrafs per els quals la imatge és un medi d’expressar, a través dels seus propis sentiments, les preocupacions del nostre temps. Es senten al·ludits per els problemes humans y socials, es podria dir, que viuen compromesos.

 

2.    Els fotògrafs per  els quals  la fotografia es un medi de realitzar les seves aspiracions artístiques personals.

 

Els dos tenen en comú que poden ser creadors o simples artesans, i que els dos descendeixen d’aquells fotògrafs que han recuperat el prestigi per la fotografia.

Aquells avantpassats estan lligats al moviment artístic i polític dels anys 20.

Al cap del temps, després de trastorns produïts per la Gran Guerra, per exemple, aquests, s’havien vist  reflectits en les tendències artístiques de l’època.

Va haver-hi una gran abundància de noves idees, i moviments artístics a cops contradictoris.

El pintor Man Ray va crear fotografies sense camera anomenades fotogrames, que consisteix a produir imatges reunint objectes sobre una fulla fotogràfica sensibilitzada i exposant un cert temps a la llum, no era una tècnica nova, però ell va redescobrir el procediment.

El moviment dadaista practicava el collage barrejant fotografia i dibuix cap allà els anys 20.

 

De les dues corrents anomenades anteriorment he volgut destacar a dos grans artistes de la fotografia que saben fer de les coses més obscures de la societat i del dolor veritables obres d’art.

 

 

1.    Joel Peter Witkin

2.    David Nebreda

En cada moment històric sorgeixen diferents formes d’expressió artística, que venen donats al caràcter polític, la manera de pensar i als gustos i interessos de l’Època. Tota variació en l’estructura social influeix tant en el tema com en las modalitats de l’expressió artística.

 

La invenció de la fotografia va ser un avanç decisiu en aquesta evolució. La fotografia es torna essencial, indispensable tant per la indústria com per la ciència. Des de la seva creació forma part de la vida quotidiana ja que rep una  gran acceptació per  totes les capes socials.

És el típic medi d’expressió d’una societat.

 

La fotografia te un significat que varia segons la relació: fotografia - referent – intèrpret - temps. Per exemple, un retrat familiar de 1870 passa de ser una foto actual  a ser un record d’un moment uns anys mes tard i finalment un document de caràcter social en el que és possible estudiar els usos i les costums de l’època.

Té el poder de reproduir exactament la realitat externa que li confereix un caràcter documental i la presenta com el medi de reproducció més fidel i més imparcial de la vida social.

 

Un gran descobriment  tècnic sempre provoca que desapareguin els vells oficis i sorgeixin de nous. Així dons en el moment que la fotografia va sorgir, va desaparèixer l’art del retrat sota la pintura al oli, de la miniatura i del gravat, tal com s’exercia  per respondre a la demanda de la burgesia mitjana. Però els artistes van   acabar dedicant-se a aquesta nova professió i l’experiència del oficis que havien deixat els va inspirar en una nova forma artística .

 

La fotografia no només va entrar al món artístic, també va entrar en el món dels foto-aficionats.

Kodak es va voler adaptar a aquest món i va agafar un fort impuls a la fotografia d’aficionats.

Kodak va ser la primera en veure unes grans possibilitats  d’un mercat de masses i a conseqüència, els rodets i les cameres han experimentat una gran quantitat de millores revolucionaries.

Fa unes dècades els viatges eren un privilegi que poca gent que no estigues acomodada podia fer, avui en dia amb les vacances pagades, amb més temps lliure i progressos de les comunicacions, milions de persones poden viatjar cada any, i amb això, la gent vol disposar d’una camera fotogràfica per poder captar els seus viatges.

 

Actualment la fotografia a assolit una amplia gamma de professionals que be per la seva qualitat documental, per el seu sentit artístic o per el seu esperit inventiu han emergit veritables obres d’art.

  

 

 

 

L’objectiu del treball és explicar com sorgeix i es desenvolupa la fotografia. Quins avantatges va tenir i les seves conseqüències.

desembarcant en dos fotògrafs: David Nebreda i Joel Peter Witkin.

He escollit la fotografia com a treball per que va apareixer com el punt de trobada de una evolució en la expressió artística del home i el descobriment de la tecnologia fotogràfica seguint així un camí conjunt cap a una cultura de masses.

Avui en dia la fotografia avarca un extens camp i té una gran diversitat de professionals i artistes. He triat aquests dos artistes per que les seves obres reflecteixen la part mes fosca d’un mateix, els vaig estudiar a primer de Batxillerat i em van causa un gran impacte.

La recerca de bibliografia ha sigut complexa i a vegades impotent ja que no hi ha gaire informació sobre aquests artistes degut a la seva pròpia idiosincràsia. No accepten gaires entrevistes, especialment Nebreda que degut a la seva malaltia viu tancat en un món intern i es poca la informació que he pogut agafar d’ell. Tot i així la recerca pels passadissos de la biblioteca de Reus i la navegació per la xarxa que va començar tediós i frustrant a acabat sent enriquidora i interessant.

Totes aquestes dificultats han fet que me reafirmi en la idea de que aquests artistes són força interessants per això he decidit continuar amb el treball tot i el fet de no pogué comptar amb gaires entrevistes ni obres bibliogràfiques ni articles dedicats a ells.

 

 

Nebreda va néixer a Madrid l’1 d’agost de 1952, va estudiar belles arts a Salamanca i als 17 anys li va ser diagnosticada esquizofrènia paranoide. Va estar internat alguns cops en clíniques psiquiatres, però va abandonar el tractament.

 Ha volgut viure aïllat del món en un apartament de Madrid que ningú sap on és. No ha volgut entrevistes, ni saber res de l’exterior ni a través de la televisió ni del diari. Per això se sap poca cosa d’ell. Alguna gent molt afortunada a pogut treure-li paraules al propòsit de les seves obres., 

La seva obra es casi desconeguda, tot i així ha estat promoguda per França. Les reaccions del públic sobre les seves obres sempre han estat extremes: una fascinació pura o un rebuig absolut.

“No hi ha ningú que mai hagi escrit, pintat, esculpit, emmotllat, construït o inventar a no ser per sortir de l’infern.” Aquestes paraules, dites per Antonin Artaud, un artista que sofria esquizofrènia, les podem utilitzar per donar lloc a conèixer  les imatges fotogràfiques més espectaculars del nou màrtir. Amputacions, flagel·lacions i ferides a la seva pell, donen a conèixer les obres fotogràfiques més macabres de David Nebreda que sofreix esquizofrènia paranoide des de els 17 anys, saben així fins a quin punt pot arribar la bogeria d’un mateix, Nebreda diu que la seva vida es molt pitjor a lo que ens vol mostrar amb les seves esgarrifoses fotografies. Sofreix esquizofrènia paranoide, no pren cap tipus de medicació, la seva teràpia la constitueix les seves fotografies, nu, escanyolit, amb la pell pegada als ossos i el cos lacerat. Una imatge de Nebreda té escrit el text següent, diuen que escrit amb fluids corporals, a cops  tallat per paraules en successió sense formar frases completes: “he conocido al enemigo de dentro y de fuera. Tengo miedo de seguir utilizando mi sangre, las quemaduras, los azotes, el agotamiento, los clavos. Sólo conservar de mi patrimonio el silencio (…), movimiento, excremento, ritos…”

Vint anys tancat a casa seva sense voler tenir una relació amb cap persona i sofrint dejunis que l’han mantingut en un estat de màxim aprimament, amb tortures autoinfligides, abstinència sexual i extenuants exercissis físics, que després a reflectit fotografiant-se per mostrar lo més grotesc i sinistre, al mateix temps que la esquizofrènia se l’ha anat menjant, ha torturat el seu cos. S’ha imposat ell mateix el dolor per enfrontar-se als fantasmes de la seva ment. Les fotografies que s’ha anat fent han sigut el testimoni d’aquestes autotortures que ha volgut portar sobre el seu propi cos de manera tan salvatge com ritual. 

Després de tants anys tancat fent-se aquestes fotografies per sortir de la seva pròpia realitat, va lliurar el seu treball a una persona coneguda. Així les seves imatges van anar a parar a mans del galaterista Renos Xippa, i li va dedicar una exposició en el seu local de París.

El sociòleg Léo Scheer va veure la seva obra i va voler fer-se editor per divulgar-la.

La seva obra va ser motiu de diversos debats a França. Jean Baudrillard, un filòsof, ha escrit un article sobre ell.

Per un altra banda, Léo Scheer ha publicat dos llibres dedicat a David Nebreda, on a part de fotografies, també estan publicats dibuixos i escrits de l’artista. Les seves fotografies es divideixen en quatre etapes diferents.

Entre 1983 i 1989 estan els seus autoretrats en blanc i negre.

Entre 1989 i 1990 un segon bloc on s’inclouen els realitzats.

En 1997 va fotografiar un tercer bloc.

I per últim la seva 4 etapa es va desenvolupar en 1999.

La única etapa en blanc i negre va ser la primera les altres tres van ser en color. Les fotografies les a realitzat en las dos úniques habitacions que té al seu pis. Ha fotografiat amb una camera de 35 mm, dos objectius de 55 mm macro i un angular de 28 mm. Ha utilitzat un cable de sis metres per accionar el disparador automàtic. No hi ha hagut cap manipulació en el positivat tot i així ha realitzat dobles exposicions amb la camera que li han permès aparèixer per duplicat en algunes fotografies. Per les seves fotografies no només s’ha autolesionat, també ha utilitzat els seus propis excrements, orines i sang.

Per als crítics d’art, aquestes imatges són fonamentalment molt perfeccionistes, y estan plenes de tenebrisme, per lo que recorden als quadres de Caravaggio. Reflecteix el seu propi suplici cuidant fins a l’últim detall la il·luminació i decoració del seu món.

 

Las fotografies de David Nebreda tenen la virtut de plantejar qüestions vitals per a l’art contemporani que giren fonamentalment en torn al cos i al paper de l’artista en la societat en el seu encreuament amb el problema de la bogeria i les seves relacions amb la imaginació.

El seu treball es un tema sinistre; entra d’una manera bestial en dos àmbits estètics:

Lo fastigós i el dolor des de les seves expressions més masoquistes

És un fotògrafs molt metòdic i fa unes fotografies molt ben fetes, tenen una bona il·luminació i estan ben explicades en l’intent personal per traslladar els seus turments en un pla estètic. La fotografia li ha servit sobre tot per aferrar-se a la vida.

 

Des de les seves fotografien en blanc i negre que comencen a mostrar el turment fins a la referència ja més clara del horror en les seves obres en color, es pot comprovar una clara evolució.Així mateix l’autor intenta d’aquesta manera tan dramàtica mostrar la vulnerabilitat i la mortalitat del cos per reafirmar-se en la seva identitat

el naixement de Venus

recrea el naixement de Venus de Botticelli, transformant en una reunió de transsexuals copiant al detall la composició del famós quadre, el qual capta el moment en què Venus, acabada de néixer, arriba a l’illa de Xipre, aquesta deessa, es associada amb la bellesa, l’amor, el riure i el matrimoni. Botticelli basa la seva pintura en el predomini de la suavitat cromàtica i una llum gairebé uniforme que il·lumina a totes les figures, els colors són discrets i purs com la deessa que procura cobrir les seves parts mes intimes.

Witkin compon aquest quadre utilitzant a un transsexual com la deessa Venus, per mostrar que allò que nosaltres acostumem a donar l’esquena també pot ser bell, a volgut buscar la màxima similitud al quadre original i ha trobat la suavitat, la delicades i la serenitat que Botticelli ens mostra en el seu quadre.

 

Les menines

una versió personal de la coneguda obra de Velázquez, i a la vegada un homenatge a la tradició pictòrica espanyola, des del Segle d’Or fins a l’època contemporània. D’aquí que la fotografia tingui referències a altres pintures de Velázquez, Miró i Picasso. El mateix confirma aquest lligam.

La obra es una posta en escena bastant fidel al model des de els punts de vista iconogràfics i espacial, remarcant un dels aspectes més destacats de la pintura de Velázquez, el tractament de la perspectiva, peculiaritat inhabitat, com veurem, en la seva producció, caracteritzada per el planisme i la bidimensionalitat.

 

el fotògraf omet alguns elements característics d’aquesta obra i introdueix altres de nous. Per una part, descontextualitza fragments concrets de pintures i els introdueix en forma de collage; per un altre, copia postures extretes de composicions pictòriques. Així, substitueix los dos grups laterals, un format per Don Diego Ruiz de Azcona i Doña Marcela de Ulloa, i un altre per la nana Maribárbola, el nan Nicolasito Pertusato i la menina Doña Isabel de Velasco, per  Figura y perro ante la luna (1936), de Joan Miró, amb l’inclòs d’un mirinyac d’època. La menina Doña María Agustina Sarmiento, situada davant del pintor i agenollada juntament a la infanta Margarita, es reemplaçada per un home reclinat amb els braços extensos, del qual la seva postura es similar a la de un dels  condemnats de La Barca de Dante (1822), de Eugéne Delacroix. Alguns dels elements situats en l’últim pla han sigut substituïts. Don José Nieto Velázquez, que observa l’escena des de la porta entreoberta del fondo, es ara la silueta d’un nou personatge amb certs atributs (corona d’espines, extensa cabellera i faldilla) que convencionalment corresponen a la imatge de Crist, i que el propi Witkin, en el seu esbós preparatori, l’identifica com J. Christ going thru the 20th century . En la part alta de la paret s’ubiquen dos grans quadres, casi indesxifrables, que els historiadors han identificat con dos copies pintades por Juan Bautista del Mazo, alumne i gendre de Velázquez, de sengles quadres mitològics de Rubens -Minerva y Aracne- i de Jordaens -Apolo y Pan-; en la part baixa, a ambdós costats de la porta es troben el mirall, amb la imatge dels reis reflectida, i a dalt tres quadres que són fragments de las obres de Velázquez i començant per la dreta tenim a La fragua de Vulcano, La Coronación de la Virgen i Los borrachos o el triunfo de Baco, accentuant així el seu homenatge al pintor. El quadre situat a la dreta, en la part inferior i de difícil reconeixement per part meva, es transforma en una composició cubista de autor no identificat.

Entre els elements nous introductoris destaquen, en el pla intermedi, una tauleta sobre la que descansa una camera fotogràfica amb flash de aparença antiga, i una bombeta elèctrica amb tulipa, extreta del Guernica, de Picasso, a la qual la seva ombra es reflecteix a la paret posterior, i que apareix novament en altres fotografies seves. Així com Velázquez s’integra en el quadre a través del seu retrat, remarcant la seva autoritat i professió, de idèntica manera Witkin personifica la seva figura a través d’una camera. Velázquez i la camera es troben en el mateix eix espacial. Finalment, devem fer una al·lusió a la infanta Margarita, figura destacada en el centro de l’obra, que adquireix una nova personificació en una nena amb les cames amputades i amb una mirinyac d’estructura visible, sent un carro de rodes.

 

 

Naturalesa morta

Una naturalesa morta on te com a característica que on acostuma ha haver un gerro o un ocell, Witkin ha col·locat un cap humà.

Ens vol mostrar que allà on nosaltres col·loquem un altre animal, també hi ha lloc per nosaltres. les natures mortes barroques es transformen en una fotografia composta d’un munt de fruita envoltant un cap humà o alguna altra part d’un cadàver desmembrat, donant-nos a entendre, que forma part de la natura igual que l’ocell que molts cops ocupava el seu lloc en un quadre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Madame X

És una al·lusió a la escultura clàssica, reinterpreta a la "Venus de Milo". Hi ha una complicitat amb l’espectador introduint imatges de fàcil reconeixement, estereotipades. Novament vol substituir la figura femenina per un hermafrodita amb els braços amputats, amb una postura idèntica i un llençol que li cau dels malucs. A més a més, li afegeix una tela que li cobreix els ulls, es un element que acostuma a afegir als seus models per despersonalitzar-lo, amb aquest recurs no es reconeix el rostre i no provoca incomoditat.

Pilar Rubio, una periodista, ens diu que ell utilitza màscares per a que la personalitat del model no interfereixi en el significat de la imatge, però Witkin en una entrevista a Artfinder va aclarir que ocultant els ulls o la cara dels seus models pretén evitar reduir-los en objectes o signes. Es tracta d’una reflexió sobre la mirada, els límits de la mirada i la mirada fotogràfica.

 

 

 

 

 El beso

En aquesta fotografia, es fa patent de manera extrema una de les característiques més destacades de les seves obres. És el petó d’un cap decapitat d’un senyor gran, que ha sigut col·locat de forma de bust escultòric sobre una base i un fons neutre. Segons he llegit, Alain Dupuy argumenta una possible influencia es trobaria en el fotomontatge de Oscar Gustave Rejlander “la cabeza de San Juan Bautista”, realitzat amb dos negatius superposats, aconseguint excel·lents efectes de relleu.

 

 

 

 

Courbet in Rejlander's Pool

Composició que enllaça amb la, tradició pictòrica dinovena del nu femení. El títol ja indica la seva connexió amb la pintura i la fotografia del segle passat, en concreto con la obra de Courbet i Rejlander. Aquestos autors van treballar amb models femenins en postures gairebé idèntiques (visió dorsal, la roba que ocupava parcialment el cos, etc.). Es poden apreciar en els estudis de l’artista

Per realitzar aquesta fotografia, utilitza a la seva dona Cynthia com a model, que no ha posat per ell en cap altre fotografia notable. La qual el seu aspecte físic s’apropa més a l’estètica realista de Coubert que al academicisme de Rejlander. Destaca, com peculiaritat, el disseny de l’espatlla que de no saber i dir que ella té una gran afecció per el tatuatge, podríem establir certes connexions amb algunes fotografies de Man Ray.

 Joel Peter Witkin va néixer  el 13 de setembre a Brooklin. El seu pare va ser un vidrier jueu i la seva mare catòlica romana, va treballar en una planta de DDT. Els seus pares van ser incapaços de transcendir les seves diferencies religioses, i es van divorciar, aleshores, ell es va quedar vivint amb la seva mare.

Ja porta 12 anys mostrant unes imatges que no deixen indiferent a ningú, imatges provocadores que arriben a fer ombra fins i tot a artistes com Mapplethorpe, un fotògraf aficionat a la fotografia homosexual, del qual els seus primers collages eren retalls de fotografies de revistes pornogràfiques. Witkin s’ha convertit en tot un clàssic.

Terror o realitat? Jo considero que ens mostra realitats que acostumem a ignorar, les quals són ignorades  per que no estan dins dels nostres canons de bellesa que en acostuma la televisi, la societat en que vivim. que es una manera rebuscada però noble per fer-nos veure allò que més li fascina. Tot i que e llegit i trobat moltes opinions, ha estat considerat con una barreja entre el Bosco i la matanza de Texas, que està boig... 

Des del començament de la seva carrera aborda el tema dels altres que portem dins, es a dir, allò que no som però que podríem haver arribat a ser, com  ara nans, gen deforme… y els altres que podem arribar a ser a traves de canviar coses del nostre cos desitjades o no, com transsexuals, tollits …, o que serem en algun moment o altre, cadàvers. Cerca la bellesa en tot això, en les coses mes horribles de la societat. Sap fer d’elles una obra d’art, tracta lo grotesc amb compassió i fa que veiem la realitat tal i com és i que ens hi enfrontem. Amb les seves obres intenta fer entendre, mostrar, fer pensar, a qui s’atreveixi a mirar, qui no doni el tomb al veure la primera fotografia. Tot el que fotografia existeix, encara que no vulguem mirar, donar-nos conta, esta allí, davant nostre.

No es el típic fotògraf que vol captar el moment. Ell primer imagina amb tots els detalls, fins i tot dibuixa allò que vol mostrar i reflectir, després busca un model adequat, un decorat i tot el que tingui en ment, per que aquella obra d’art sigui perfecta, fins i tot fica anuncis en la premsa buscant nans, tolits, tot el que necessiti per posar a les seves fotos. Busca els cadàvers que més s’ajustin a la seva idea o restes de cossos que li serviran per muntar una de les seves naturaleses mortes.

Invariablement s’inspira en moments i estils de la historia de l’art. És fàcil reconèixer les obres que són copies modificades de quadres famosos. La composició i els homenatges als mestres de la pintura no serveixen en contra, de lo que algú que no conegui aquestes imatges pugui arribar a pensar, per disfressar el principal motiu  de cada imatge, al contrari, serveix per ressaltar-ho. No fa reparacions per fer un primer pla d’allò que ens desagrada i que no ens parem a mirar. Les seves imatges glopegen sense que la bellesa formal i fiqui remei.

Sempre fa les imatges en blanc i negre, excepte en els casos que realitza collages i composicions tractades manualment amb pigments i materials amb els que li agrada treballar, mai utilitza l’ordinador. I ens afirma:" Treballo en blanc i negre. Com deia el meu amic Robert Frank, el blanc i el negre són els colors de la fotografia". ¹

 

Abans de convertir-se en artista, va treballar en laboratoris de fotografia en color, coneix el procediments amb profunditat. Al coneix el procediment sap que els colors que composen les fotografies són el resultat de determinats processos físics i químics que depenen dels fabricants, això vol dir que els colors que ofereixen no són completament reals. Com el color no pot ser real, prefereix fabricar ell mateix els colors que més li agraden: " En els meus treballs en color elegeixo els colors que vull sense haver d'atenir-me al que es cregui en una pel·lícula, al que els enginyers i científics han pogut aconseguir. Fan possible una resposta lògica però no per això ha de ser emocional". ¹

 

 

Veien les fotos podem veure o imaginar que s’ha passat molt de temps per escollir i col·locar cadàver i creant escenes macabres.

S’han escrit moltes coses sobre ell, com per exemple que viuen ell, la seva esposa i l’amant de la seva esposa, i que tots tres es porten bé, que va ser fotògraf a la guerra del Vietnam, que quan es va allistar a l’exercit feia fotos als accidents militars, i que te un trauma des de els 6 anys, quan va presenciar un accident de cotxe i un cap tallat va passar rodant molt a prop seu... " Es diuen moltes mentides sobre mi, per exemple, aquesta història del cap tallat, no va ser als sis sinó als set anys.“ ¹

Si les mentides que s’han dit sobre ell només són detalls com aquest, en quina edat va ser quan va presenciar l’accident, es probable que ens trobem amb tot un personatge molt peculiar, cosa que no ens sorprèn gaire després de poder haver contemplat el seu treball.

Va parlar d’ell mateix per ajudar a aquells que es capfiquen a pensar que les seves fotos han de tenir una motivació psicològica. Ell mateix no descarta que certs fets de la seva infància hagin fet osca en la seva pròpia personalitat. Ens afirma: " no crec que sigui molt rellevant pensar en com van començar les coses i relacionar-les amb aquestes fotos, la vida és molt més complexa que això. " ¹

 Tot i així, va explicar anècdotes que poden resultar aclaridores:"(lo del cap) va passar quan jo tenia 7 i no 6 anys, estava amb la meva mare i el meu germà bessó. Anàvem a l'església i va haver un accident de cotxe molt gran. En realitat ells no van veure el que jo, la meva mare només intentava ajudar. Em van dir després que el que vaig veure era en realitat una pilota que va sortir rodant d'un dels cotxes. Era un espectacle de terrible violència i potser més tard, en un estat de somni en la meva interpretació d'això aquesta pilota es va convertir en una cara. Això per a mi té molta mes relació amb el meu treball: quan tenia quatre o cinc anys em vaig asseure en la falda de la meva àvia que era molt religiosa i estava resant el rosari. Jo vaig sostenir el crucifix i m'ho vaig quedar mirant. Ella va parar perquè es va adonar del meu interès, em vaig tornar a ella i vaig dir: quan sigui major vull treballar en la fàbrica de crucifixos i jo m'encarregaré de ser el qual clava a la persona a la creu. Més tard, quan ja era adolescent, la meva àvia va tenir un accident i la seva cama es va començar a gangrenar. Quan m'aixecava, la casa s'omplia amb aquesta olor a cafè i la cama de la meva àvia, i vaig acabar associant el dolor amb l'amor." ¹

Segurament ja va néixer amb aquest punt de vista macabre i obscur, però lo important es saber com ell mateix explica les seves motivacions actuals: "Qualsevol bon artista fa una apologia i un intent d'explicar el temps en el qual viu" ¹

Davant del públic, agafa una postura defensiva i es dedica a explicar quin és el veritable origen del seu treball ja que hi ha tanta sospita i acusació de ser un home estrany, morbós, traumatitzat i obscur. El primer que diu es que tracta als personatges que fotografia amb respecte i amb interès per fer que la resta del món siguem conscients de la seva presencia al nostre voltant, que no s’aprofita d’ells: quan faig una foto és sobre alguna cosa que existeix en la vida que és difícil d'entendre. No és una explotació de ningú sinó una forma d'entendre la lluita d'aquests personatges en la vida. Em comprometo amb determinat subjecte o tema. No és una teràpia, només vull comprometre'm de la forma més humil i sincera, i aprofundir en com és la part més profunda de qui fotografio." ¹

La imatge que ens vol oferir d’ell mateix és totalment diferent a la que s’ha anat expandint entre molts d’aquells que han vist les seves obres, com algú obscur o fins i tot pervertit. I aconsegueix amb l’ajuda del seu aspecte tranquil, senzill i somrient, en convens de que el seu treball es una manera de fixar-nos en una minoria oblidada, de recordar-nos que aquests personatges existeixen i són tan dignes com els demés, i també de fer-nos  veure que  no som tan diferents a ells. Simplement proposa un enfrontament amb la dura realitat: "No sóc una figura fosca o demoníaca, tracto de treure a la llum la part més fosca de la realitat tal com jo la veig, però això no significa que jo sigui una persona fosca, solament tracto de ser realista. Sóc una persona que aprecia la vida però la veu d'una forma específica, notant que existeix una diferència entre felicitat i tristesa, llum i foscor." ¹

 

Repeteix una i una altra vegada que el treball que fa no és una teràpia o una forma de exterioritzar cap tipus de dimoni: "el que faig és resultat d'on m'ha dut la vida, la meva voluntat, la meva vida espiritual i la meva il·lusió, i accepto la responsabilitat de fer imatges que expressin allò que m'interessa. El meu treball sobretot és investigar la vida tal com jo la percebo, amb la meva visió personal, i que significa això? Per a mi significa, no sent una persona religiosa, que el que faig és una preparació per a créixer en compassió, amor i honestedat. I ocorre que el que faig sembla molt fosc, i pot ser-lo. Cadascun té els seus dons i habilitats per a afrontar la vida i jo tinc una espècie de do estrany, que consisteix a tractar amb coses que són fosques però que tenen un significat important." ¹

El seu extrem més radical són les fotografies recreades amb cadàvers i restes humans. Unes imatges realment espectaculars que no tenen cap altre explicació al veure-les que lo evident, una curiositat morbosa que ens fa mirar-les tot i lo desagradables que ens puguin resultar. El fet que algú vulgui fotografiar a gent deforme, diferent, es un simple intent de cridar-nos l’atenció sobre ells i que aprenguem a acceptar-los com una part del nostre entorn y a mirar-los sense pudor, però les fotografies de cadàvers semblen menys justificables en un primer moment. Una explicació al respecte pot ser la següent: "la mort és una part de la vida, és la gran porta per la qual tots nosaltres entrarem algun dia [riu] i creo que no ha de ser evitada en cap tipus d'expressió o diàleg expressiu. Les meves fotografies de restes humanes s'han fet amb tots els permisos, amb el coneixement que hi ha implicacions mèdiques i morals, i mai fotografiaré a ningú sense permís, perquè el meu propòsit és positiu, no fosc, el que faig es fa sempre de la forma més humil, reverent i seguint fins elevades.” ¹

Que la gent consideri que les seves obres siguin desagradables o no, és com un món paral·lel al que vivim on tot esta enfocat a la bellesa més estilitzada, al triomf o al èxit: "Estem vivint en un temps molt escapista, estem estresats i cada vegada tenim menys temps per a pensar en coses filosòfiques, teòriques o fins i tot espirituals. Hi ha tantes coses aquí fora (TV, revistes...) que si intentem acceptar tot el que veiem a cada moment, ens queda poc temps de ser introspectius i de compartir aquesta introspecció. Crec que ha d'haver un espai per a les coses importants, fa falta una imaginació més densa i amb significat més profund. Jo faig aquest treball perquè vull compartir alguna cosa, no perquè jo necessiti expressar una mica per a acabar amb els meus problemes, necessito establir una connexió entre la vida i el que la representa en un àmbit mes elevat i profund espiritualment. Perquè som espirituals, som matèria i esperit i vull combinar aquests dos factors de la vida." ¹

Al contemplar una obra seva, el primer impacte que ens pot produir dins del nostre cap després d’haver contemplat unes imatges d’aquestes característiques, ens dona la impressió d’una persona morbosa, obscura i estranya, però en realitat és un artista compromès amb el seu món, una persona que ha observat i agafat un tros de realitat i ens a volgut obligar a veure-la tot i la nostra negació del que tenim davant dels nassos i no volem veure en aquesta societat. La seva intenció en el seu treball, es excavar en els prejudicis i miratges de la societat actual per recordar-nos el que som. És un treball difícil, però algú l’havia de fer.

Al mateix temps que m’apassiona i em fascina la seva tècnica, m’aterra però no em deix d’impactar les imatges i el que vols reflectir en elles.

 

¹- Fragments d’entrevistes extretes d’internet.

 

 

Muchas veces he dudado,
de las cosas que en mi vida pasó.
De si he hecho lo correcto
o ha sido un error, todo un error.

A veces me siento inquieto
con sólo pensar
que todos los recuerdos de ayer
me son más gratos, me llenan más...

¡Y no! no pienso volver la vista hacia atrás
todo lo que se fue ya no no volverá.
No volverá...

He ganado y he perdido
pero siempre hice lo que pensé
he marcado mi destino una y otra vez,
¡una y otra vez!

A veces sueño despierto
e intento volver
a sentir como un día sentí,
descubrir todo, como hice ayer...

¡Y no! no pienso volver la vista hacia atrás
todo lo que se fue ya no volverá.
No volverá...

Es pasado y por eso muerto está,
¡nunca más volverá!

A veces sueño despierto
e intento volver
a sentir como un día sentí,
descubrir todo, como hice ayer...

¡Y no! no pienso volver la vista hacia atrás
todo lo que se fue ya no volverá.
No pienso volver la vista hacia atrás
todo lo que se fue ya no volverá.

Ha pasado su tiempo...
Ha pasado su tiempo...

El puso en mi pecho

Los deseos que dan color a mis suspiros

El solo hecho de mirarte me reconforta

Un amor cobarde es aquel que solo busca los errores

Tu torpe amabilidad…

Es como las gotas de agua que atraen mis ojos

Corro…

Creyendo solamente en mi desbordante amor

Algún día quisiera ser la persona más especial para ti

Me aceptarás ¿verdad?

Deseo bailar por una nueva vida…

Y abandonar el ritmo de mi corazón mirándote fijamente a tu lado

Y así aprovechar mis días de felicidad.

______________________________________________________________________

Antes de darme cuenta

Ya estaba pensando en ti

Pensé que resultaba embarazoso

Y odié de verdad haberlo hecho

Y es porque tengo miedo de expresar mis sentimientos

Y aunque logré borrarlos de mi cabeza

No puedo hacer nada con mi corazón

Para que te des cuenta cuando nos vemos

Y tratar de actuar como siempre

O al menos esa era mi idea… pero no pude evitarlo

Estaba sufriendo…

Y acabé mirándote, pero…

Solo un poco más, solo un poco más

Si puedo acercarme a tu corazón

Solo un poco más…

Intenta no olvidar este momento

Dios dame valentía… por favor

 

Avui el dia, rere el sol ja s'ha aixecat:
els núvols van depressa i la tempesta ja ha passat.
Rera la porta un mirall m'està mirant,
és la dolça rialla que de mi s'està mofant.
Ella m'odia, el camí serà molt llarg.
Marxo depressa i no para de cridar:

Mira'm bé!! La meva vida no val res
Mira'm bé! UUohh

Va arribar la matinada i altre cop al seu costat,
sense aquella rialla, les ferides fan molt mal.
Ella m'odia, el matí se l'endurà,
i no vol tornar-hi, jo ja sé que és massa tard.

Mira'm bé!! La meva vida no val res
Mira'm bé! UUohh

Ara toca creure que podem tirar endavant
Però és un joc estúpid que ens està fent mal.
Ja no somio en un amor que s'ha acabat,
però no sóc res sense tu al meu costat!

Mira'm bé!! La meva vida no val res
Mira'm bé! UUohh

Mira'm bé!! La meva vida no val res
Mira'm bé! UUohh

Mira'm bé!! La meva vida no val res
No val res...

 

 

 

Tot És Fosc,
Només Una Espurna,
és La Nineta Dels Teus Ulls
Va Pampallugant.
Avui Potser
Em Diràs Adéu,
I Una Llàgrima,
Pels Teus Ulls Caurà.
Vols Ser Lliure,
Vols Ser Un Altre Falcó En El Cel,
Però Tot Just Del Niu Acabes De Marxar.
Pensa En Tu
I Pensa En El Que Vols Trobar,
Pensa En Mi
I Pensa En El Que Et Puc Donar.

Encara no Sé, Com Et Diré Que T'estimo
I Que Amb Tu Vull Continuar.
I Que Les Llàgrimes no Són De Plorar,
Sinó És El Cor, Que no Para De Sagnar.

Encara no Saps,
Quin Camí Has De Seguir.
El Blanc o El Negre,
Aquí no Hi Ha Entremig.
I Al Final, Al Final Segur Trobaràs
Allò Que Sempre Has Desijat
Algú Que Estigui Al Teu Costat.

I Encara no Sé..

 

 

 

Miràvem junts pel finestral
plovia i tot estava moll,
la pluja ens feia estar aprop, tan aprop...
Mai hauriem vist aquell final.
Ara la pluja s'ha acabat
la teva absència em deixa sol,
segurament el cel no em vol
la pluja no et farà tornar.
És amor, el que tinc al cor...
El meu cor està plorant,
t'enyora tant o més que jo
està ferit malalt d'amor, sí d'amor,
quan et somia li fas mal.
És amor el quie tinc al cor...